És un itinerari turístic dividit en 6 etapes que es poden recórrer en 6 dies.

IC4 · Itinerari Complementari 4

Punts d'interès

Castell de Gallifa

El Castell de Gallifa està situat al capdamunt d’un espectacular morro rocós que comparteix amb un vell castell medieval del segle X. En aquest mateix paratge, al s. IV a.C. les primitives tribus ibèriques van construir un poblat fortificat del que es conserven restes arqueològiques.
L’any 1986, un mossèn local, Josep Dalmau, va iniciar la reconstrucció d’aquesta ermita i va decidir conjugar-hi la imatge de la deessa Àrtemis amb la de la Verge Maria, com a símbols compatibles en matèria de virginitat, fertilitat i respecte a la natura. Aquesta convivència del mite grec d’Àrtemis amb la tradició cristiana havia existit abans, històricament, a la ciutat d’Efès.
En aquell lloc de l’actual Turquia, es retia culte a Àrtemis com a deessa de la fertilitat fins que va arribar a encarnar el culte a la Verge Maria, instituït pel Concili d’Efès l’any 431 de la nostra era. A partir d’aquesta particular relació va sorgir la idea de mossèn Dalmau d’instaurar en aquest indret l’anomenat santuari de l’Ecologia del Castell de Gallifa.

Castell de Granera

El castell de Granera, centre civil d'una demarcació que tenia 34 famílies el 1356 i només 13 pel 1380, és el monument més important del terme, que es manté en un relatiu bon estat de conservació. Conserva tots els murs del perímetre de muralles i dintre seu les restes d'una capella, d'un gran casal i d'altres edificacions.
La seva situació, dominant sobre la carenada que marca el límit natural de l'altiplà del Moianès, el fa visible de molt lluny per la banda ponentina. Es troba a uns 830 metres d'altitud. Les cases d'un dels barris de la població arriben just sota seu i és molt fàcil d'anar-hi.

Es manté tancat i, dissortadament, s'ha paralitzat el projecte inicial de restaurar-lo i de fer-ne un petit parador o hostal. Es considerava del comtat de Manresa i era de domini de la casa comtal de Barcelona, que el va infeudar als Balsareny, i d'aquesta va passar a la casa vescomtal de Barcelona el 1046.
El castell va continuar en poder dels vescomtes de Barcelona fins a la fi del segle XII. El 1160 estava sota la cura o castlania d'Arnau de Montserrat i el 1170 de Pere de Sentmenat. Al segle XIII es tornava a trobar sota el domini immediat de la casa reial, que, després d'algunes petites vendes o empenyoraments transitoris, l'arrendà definitivament al conseller reial Pere de Planella el 1375.

El 1643 el rei Felip IV de Castella el cedirà temporalment a Jacint Sala i de Cervera, el qual creà baró de Granera, però tot seguit retornà als Planella, comtes de Llar i barons de Granera, que hem trobat residents a Castellterçol al segle XVII. Per aliança i successió va passar als Vilallonga, que encara s'intitulen marquesos de Castellterçol i barons de Granera.

Castell de Sant Miquel

El castell de Castellterçol es troba situat a les afores de la vila en direcció sud-est. Actualment se'n conserven el fossar, una part de les muralles de defensa, amb les corresponents sageteres i les restes de l'antiga residència dels senyors, datada del S.XII que es poden visitar. És el que dóna nom al poble. La primera referència de Castellterçol procedéis de St. Mateu de Bages i es guarda a l'Arxiu deMontserrat.
Es tracta d'una venda de tres porcions de terra que fa una parella de propietaris. D'una declaren que l'obtingueren per aprisió d'una terra règia que es troba en el territori d'Osona, en el terme del Castell d'un tal Terçol (any 898). Data que indica que llavors ja existia el lloc i el terme de Castell de Terçol o Castellterçol.

Mare de Déu del Grau

Ermita documentada el 1227, erigida a mig camí de Sant Sebastià de Montmajor. Bernat Gasius de Petra, senyor del Castell, el 1348 llega a la capella dos sous catalans per comprar ciris. Des del s. XVII es coneixen diferents reformes i prohibicions de dir-hi missa pel perill d'ensorrar-se. Les darreres obres de reparació són del 2002.

Sant Sadurní de Gallifa

Ermita del s. XI, esmentada ja el 939. Fou construïda al cim de la muntanya de Sant Sadurní, de 951 m. d'altitud, dins d'una fortificació de la qual en resta un tros de mur. Durant els s. IX i X, època de formació i consolidació dels comtats catalans, la fortalesa va esdevenir un dels límits entre el comtat de Barcelona i el d'Osona. El 1316 era un petit priorat del monestir de Sant Pere de la Portella, de la diòcesi d'Urgell.

Sant Feliu de Vallcàrcara

A mitjan segle X fou edificada l’església de Sant Feliu de Vallcàrcara, que va esdevenir la parròquia que aglutinava tots els masos escampats per aquest sector.

Sant Julià de Uixols

Fou una parròquia rural i sufragània de Castellterçol. Ermita situada a migdia, a uns 4 quilòmetres del poble i a una alçada de 900 metres sobre el nivell del mar. Construcció preromànica a l’interior i casa annexe. Lloc popular i concorregut pels caminaires.

Santa Cecília

És més notable la capella de Santa Cecília aixecada al segle XI en un alou donat a Santa Cecília de Montserrat el 971. Al seu costat, el 1892, es va erigir el cementiri parroquial.
Aquesta capella conserva un magnífic absis romànic, amb decoració llombarda, i dintre seu té restes força esvaïdes d'unes pintures romàniques molt rústegues, fetes amb mangra i ocre, que representen el Crist Pantocràtor i quatre àngels entorn de la màndorla que l'envolta. Aquesta capella estigué en ruïnes i abandonada des del 1940, fins que es restaurà totalment i es retornà al culte el 5 de setembre de 1976.

Sant Pere i Sant Feliu

Església parroquial, del s. XII, situada a la vall. Bernat de Rocafort, senyor de Gallifa, dotà l'església amb uns masos i delmes amb motiu de la reedificació i consagració, que tingué lloc entre el 1140 i el 1180. Els segles XVIII i XIX es van fer diverses obres de restauració, per trobar-se en mal estat.

Sant Llogari

Sant Llogari de Castellet és una antiquíssima parròquia, esmentada el 939, que fou sotmesa a Moià. Formava, amb el veí castell de Castellet, un terme autònom que a la fi del segle XI es va dividir i unir gairebé íntegrament a Castellterçol. El castell és documentat des del 949. A la fi del segle XIII arribà a tenir 11 masos, que després es reduïren als masos de la Sala de Sant Llogari, successor de l'antic Castellet i al qual va donar nom, com també a la parròquia de Sant Llogari de la Sala, Vila-rúbia, Pujalt, la Clusella (ara de Castellcir) i Casa Ollera. Des del segle XIII fou de domini del monestir de l'Estany i la parròquia passà a ésser sufragània de Granera. El 1886 tenia només les cinc cases abans esmentades. L'església, propera al mas de la Sala, anomenada per aquesta raó Sant Llogari de la Sala, conserva l'absis romànic del segle XII, però fou molt modificada al segle XVIII. Sant Miquel de Castellterçol, situat al peu del castell, més conegut ara com a santuari de la Mare de Déu del Remei, guarda també l'edificació romànica consagrada vers el 1111, però fou modificat abans del 1829 pel paborde Tomàs Vila, que hi és enterrat.

Sant Llorenç Savall

La localitat de Sant Llorenç Savall és un poble de vella història. A les coves Simanya i de la Canal d’aquest terme municipal s’han localitzat restes neolítiques de 3.500 anys d’antiguitat. Així mateix, es conserven vestigis ibèrics –al coll d’Eres– i de diverses necròpolis visigodes, com la del cingle del Marquet.

De l’any 1010 data la primera cita de Sant Llorenç Savall com a «Sancti Laurencii de ipsa Valle», amb el castell de Pera com a altiva fortalesa medieval (les seves restes es localitzen als contraforts septentrionals de Sant Llorenç del Munt, a 727 m d’altitud).
En el segle XVII, els veritables amos d’aquestes muntanyes passen a ser les partides d’implacables bandolers –com és el cas de Perot Rocaguinarda o de Joan Muntada, apodat Minyó de Sant Llorenç–, un segle, d’altra banda, de puixança econòmica gràcies a la manufactura i l’exportació de tèxtils, fabricats als paraires llorençans.
A finals del segle XVIII, aquesta indústria tèxtil comença a superar la fase artesanal, amb una fàbrica local «de paños y bayetas», la de Lorenzo Valls y Cia., que exportava la seva producció fins a les colònies d’Amèrica i Filipines. Actualment, el nucli de Sant Llorenç Savall, amb alguns bons racons tradicionals, suma uns 2.300 habitants, i la seva vinculació amb la indústria tèxtil segueix essent important.

Pel que fa a l’activitat agrícola, es limita a l’entorn de les masies disperses pel terme. Dues d’aquestes masies tradicionals són especialment significatives: la de l’Armengol, immediata a l’ermita romànica de Sant Feliu de Vallcàrcara, i el Mas Dalmau, pròxim a una altra església romànica: la de Sant Pere.

Pou de Glaç

Coneguts com a pous, són unes construccions fenomenals, generalment de pedra circular i que van proliferar a la vila i pobles veïns en els segles XVII, XVIII i XIX. Hom hi guardava el glaç i la neu a l´hivern i de cara a la primavera es duia amb carros a ciutat. El glaç tenia aplicacions diverses: medicinals, gastronòmiques i curatives. En el terme de Castellterçol n’hi ha unes 25 d’inventariades de les quals poc més d’una escassa dotzena romanen en peu. Es poden visitar.
Entitats promotores
               
En col·laboració amb: